La migració

Com hem dit, l’au dedica una part important del seu temps  a l’alimentació, que és especialment indispensable per cobrir les despeses d’energia necessària per volar i de nutrients per mantenir el plomatge en condicions.

 

Les aus aquàtiques troben l’aliment sobretot a les aigües de les llacunes, maresmes i aiguamolls, bé sigui en forma de vegetals submergits i de les vores, bé sigui en forma d’invertebrats aquàtics, peixos i amfibis.

 

En els climes freds i temperats del nord i centre d’Europa, les baixes temperatures hivernals provoquen la congelació de la superfície de les aigües i el recobriment de neu de la vegetació i el sòl. En aquestes circumstàncies, les aus no poden accedir a l’aliment. Tampoc les aus insectívores i granívores en troben o bé escasseja, ja que els insectes desapareixen i el gra és cobert per la neu.

 

Això fa que les aus es vegin obligades a grans desplaçaments per arribar a les àrees d’hivernada, al sud d’Europa i d’Àfrica, on les condicions climàtiques hivernals no són tan rigoroses i poden trobar l’aliment i temperatures més benignes.

 

Un cop ha passat l’hivern, les aus tornen als llocs d’origen, on el desglaç provoca una explosió de vida i l’aliment està disponible en abundància: creixen i floreixen els vegetals, hi ha una gran quantitat d’insectes, l’aigua és abundant, etc.

 

Aquest procés –conegut com migració- es produeix anualment i només les aus es desplacen d’aquesta manera, ja que són els únics animals capaços de fer un viatge tan llarg en un període de temps relativament curt.

 

No migren totes les aus i no totes les poblacions d’una espècie són necessàriament migradores, si bé és un procés generalitzat en les aus aquàtiques. No podem considerar com a migració els moviments locals d’algunes aus que no responen a causes estacionals i són totalment atzarosos.

 

Sembla que l’origen de les migracions el trobem en l’última glaciació, quan el retrocés dels gels va allunyar progressivament les zones de tundra de les zones tropicals, cosa que va fer que s’haguessin de desplaçar cada vegada a més distància.

Tipus de migració

Hi ha dos moviments migratoris a l’any:

Migració postnupcial

a la tardor (setembre-octubre- novembre)

direcció sud

progressiva i de

llarga durada

Per a passar l'hivern als llocs d'hivernada
Migració prenupcial a la primavera (març- abril- maig) direcció nord ràpida i de curta durada Per arribar a les àrees de cria. El viatge ha de ser ràpid, ja que d'aquesta manera es disposa de més temps per a la reproducció. 

Abans de la migració, l’au es mostra més inquieta i nerviosa, i comença a alimentar-se de manera frenètica fins arribar a doblar el pes en forma de greixos, que necessitarà com a reserves corporals per fer front al repte de recórrer milers de quilòmetres de vegades d’una tirada.

Rutes migratòries

Les aus acostumen a emprar unes rutes migratòries establertes entre Europa i Àfrica, per on concentren els majors efectius. Aquestes rutes acostumen a passar per llocs de descans estratègics, seguint el litoral o aprofitant zones humides existents, on troben refugi i aliment durant el llarg viatge.

Per la Península passa una  de les rutes més importants del Mediterrani Occidental. Entra pels Pirineus i segueix la costa llevantina per endinsar-se en el continent africà per Gibraltar. Aprofita algunes de les zones humides més extenses de la Mediterrània occidental, com ara la Camarga, el Delta de l’Ebre, las Tablas de Daimiel i Doñana.


Actualment encara és una incògnita el mecanisme de la migració, per bé que sembla ocasionat per les variacions del fotoperíode o durada del dia. El camp magnètic terrestre o la situació de les estrelles són les hipòtesis més usades per explicar l’orientació de les aus, que són capaces de tornar a nidificar l’any següent al mateix arbre després de travessar mig món.

Comportament migratori

Encara que el moment i les direccions de desplaçament són comunes per a totes les espècies, el lloc d’origen i de destí, en canvi, poden ser diferents per a les diverses espècies i, fins i tot, per a poblacions distintes d’aus. Així, doncs, un mateix indret pot ser àrea de nidificació d’una espècie i àrea d’hivernada d’una altra.

 

La Mediterrània, amb el seu clima temperat, és una zona intermèdia: hi nidifiquen les espècies que no suporten el clima fred de l’hivern i   hi hivernen les que la troben més acollidora que la tundra glaçada. Amb tot, la Mediterrània és especialment important, per les àrees d'hivernada, per a la fauna del nord d’Europa.

 

Tenint en compte tot el que hem comentat anteriorment,  per a un lloc o zona determinada,com ara el Delta de l’Ebre, les poblacions d’aus que l’ocupen poden presentar els comportaments migratoris següents:

Aus nidificants Són les que nidifiquen a la primavera i a l’estiu a la zona, i marxen després a les àrees d’hivernada en direcció sud. Una variant poc freqüent són les aus que apareixen només a l’estiu, però que no es reprodueixen. S’anomenen estivals no nidificants. camesllargues
Aus hivernants Són les que empren la zona com a àrea d’hivernada i marxen a la primavera en direcció nord per nidificar a les seves àrees de cria. fredeluga
Aus en pas migratori Són les que fan servir la zona per descansar en els seus desplaçaments migratoris –a la tardor i a la primavera- , nidifiquen més al nord i hivernen més al sud. Territ gros
 Aus sedentàries Són les que viuen tot l’any a la zona (i normalment també hi nidifiquen). No fan, per tant, cap viatge migratori. Hi ha espècies totalment sedentàries i n’hi ha que poden tenir uns grups sedentaris i uns altres no, per exemple l’ànec collverd, que podem trobar tot l’any al Delta, encara que les poblacions augmenten a l’hivern amb l’arribada dels hivernants del nord d’Europa. Collverd  
 Aus accidentals   Són les que només es veuen a la zona rarament i de manera excepcional alguns anys. Es desvien de les seves rutes o àrees inicials, a causa de les tempestes, o bé canvien d’àrea per les sequeres o la degradació ambiental dels seus llocs d’origen. Cigne mut