La reproducció

Normalment les aus es reprodueixen cada any durant la primavera i l’estiu, quan els recursos alimentaris són més abundants i el clima més benigne. Són animals ovípars, és a dir, ponen i coven ous.

Allò que entenem per reproducció consisteix en una sèrie de processos que comentarem de manera seqüencial:

  • 1. Establiment del territori pel mascle
  • 2. Parada nupcial o formació de la parella
  • 3. La construcció del niu
  • 4. La posta dels ous
  • 5. Lincubació dels ous
  • 6. La cura dels pollets

L'establiment del territori per part del mascle


Sovint el territori és delimitat i defensat pel mascle al voltant del punt on s’ha fet el niu, tot i que hi ha casos de territorialitat en les àrees d’hivernada o migració. Les dimensions d’aquest territori poden ser molt variables i són més grans en espècies que no formen colònies.

 

La forma de marcar el territori és el cant, els vols de cant i els vols d’exhibició, que s’empren per rebutjar d’altres mascles i també per atreure la femella. Molt poques vegades un mascle intenta lluitar per arravatar el territori a un altre.

 

No es coneixen bé els motius que causen el manteniment d’aquest espai en què freqüentment exclouen d’altres aus de la mateixa espècie, però no d’altres espècies. Sembla que, quan més gran és la distància que hi ha entre els nius, més remota és la probabilitat de ser descobert pels depredadors, encara que això no explica la densitat de les colònies de gavines o de martinets. Es tracta més aviat d’una qüestió de competència reproductora.

 

La formació de la parella: la parada nupcial


L’obtenció de la parella pot ser anterior o posterior a l’establiment del territori. Molts ànecs formen parella en les àrees d’hivernada i posteriorment emigren junts a les àrees de cria.

 

El mascle fa servir cants i vols d’exhibició per atreure la femella, època en què és important el plomatge nupcial, més vistós i acolorit que l’habitual. De vegades els mascles fan grups, cas d'alguns ànecs, i les femelles  trien parella.

 

Destaca el cas de la parada del cabussó emplomallat.


La construcció del niu

 

Algunes aus poden fer la posta i covar els ous en qualsevol lloc o depressió de terreny i d’altres fan el niu a consciència. En tots dos casos, el niu ha de ser en el lloc més inaccessible i amagat, de manera que quedi a recer dels depredadors.


Això és més difícil en els ambients aquàtics oberts (a excepció del canyissar), raó per la qual moltes espècies d’ànecs i cabussons se submergeixen o fugen quan detecten un depredador enlloc de foragitar-lo del niu.

Cal pensar que la femella no pot marxar del niu durant molt de temps quan està covant els ous ni abandonar els pollets; està, per tant, més indefensa que mai quan un depredador descobreix el niu.

Les femelles dels ànecs tenen un color terrós per poder passar més desapercebudes i no delatar el niu. En canvi, el mascle se’n va i intenta atreure l’atenció d’un possible depredador.

La formació de colònies de nidificació per part de gavines i altres aus aquàtiques pot ser una estratègia encaminada a la defensa comuna de la colònia per part de tot el grup, que pot fer front amb més èxit als depredadors.

 

En les colònies d’ardeids (martinets), l’agrupament sembla més casual, a causa de la coincidència a escollir els llocs que consideren més segurs.

Els nius acostumen a ser de materials naturals, herbes, branques, plomissol, etc., que permeten aïllar tèrmicament els ous i protegir-los del fred, com laboscarla de canyar. D’altres espècies únicament ponen els ous en una depressió del terreny sense gaire preparació, com ara les gavines, que d’aquesta manera dissimulen més els nius situats a la platja i en llocs oberts. Quan als cabussons, el niu sura a l'aigua i està fet amb restes vegetals.

La posta dels ous.

 

La quantitat d’ous per posta varia segons les espècies, tot i que hi ha un mínim d’ous per assegurar la descendència i un màxim que és possible d’alimentar i tirar endavant. Aquesta xifra pot variar en funció del lloc i l’abundància de recursos.

El nombre de postes també difereix en cada espècie, d’una a tres, en relació també al lloc de cria, ja que en latituds altes el període estival és més curt i no permet normalment fer més d’una niada.


Les parelles d’aus més velles tenen més probabilitats de tirar endavant la niada que les joves, probablement perquè tenen més experiència a l’hora de tenir cura dels pollets.

 

La forma, el color i la mida dels ous varia segons les espècies. Com a norma general, són de color blanquinós els d’ànecs i cabussons i tenen taques marrons els de les gavines i els limícoles, ja que permet que passin més desapercebuts els nius al terra de llocs oberts.

  

La incubació dels ous



Entre la posta i l’eclosió dels ous hi ha un període de temps –normalment entre 2 i 6 setmanes- que fluctua segons l’espècie.

 

Els ous han de romandre escalfats perquè puguin desenvolupar-se i arribar a la desclosa. La femella perd, per aquesta raó, part del plomatge del ventre i passa la major part del temps a sobre dels ous, només se’n va per alimentar-se, a poca distància i durant poc temps.

 

Les espècies en què els dos progenitors coven els ous tenen una probabilitat més gran de tirar endavant els pollets, ja que poden fer torns: un roman al niu mentre l’altre marxa a alimentar-se.

  

La desclosa dels ous i la cura dels pollets

 

Els ous poden descloure’s tots alhora o bé uns abans que els altres. Aquest segon cas és més avantatjós, ja que permet sacrificar els pollets més petits quan els recursos alimentaris de l’entorn són insuficients per assegurar la niuada.

 

Hi ha dos tipus de pollets, segons les espècies:

- Pollets nidícoles, que naixen despullats i necessiten de la calor i de l’aliment dels seus pares per sobreviure, ja que no poden abandonar el niu fins que els creix el plomissol. Acostumen  a nàixer tots a la vegada. Els pares s’han de dedicar de manera extraordinària a la recerca de l’aliment per mantenir les cries. És freqüent en molts d’ocells, ja que els nius són als arbres i els pollets tampoc no podrien sortir-ne.

- Pollets nidífugs, que naixen ja amb plomissol i surten del niu a les poques hores de la desclosa. Els pares s’ocupen de protegir-los i mantenir-los calents quan són petits. L’ou ha necessitat més temps d’incubació, però els pollets es desenvolupen més ràpidament. És habitual en moltes aus aquàtiques i marines: gavines, martinets i agrons, limícoles, que tenen el niu al terra i els pollets poden sortir-ne.

Les cries acostumen a romandre al niu fins que són capaces de valdre’s per elles mateixes i sobreviure. Quan això passa els pares comencen a ignorar-les i, fins i tot, les rebutgen. Com que ja poden alimentar-se tot soles acaben dispersant-se.

 

En les espècies que fan posteriorment una altra posta, és important que el procés de cria i ensinistrament no duri gaire temps, per poder començar al més aviat possible la segona niuada i acabar-la abans que arribi el fred.



Un cop acabada la nidificació, les aus es preparen ja per a la muda o per a la migració postnupcial.