Morfologia i anatomia

                                                          Més informació: Morfologia d'una au aquàtica El plomatge

Després de les plomes, les característiques de l'esquelet són les de major importància per permetre el vol: està format per ossos buits  per aconseguir una major lleugeresa i té reforçada la caixa pectoral, que és rígida, amb  l'esternó en forma de quilla per millorar la inserció dels forts muscles de vol. Per compensar la rigidesa del cos, el coll i la cua són molt flexibles.

 

També hi destaca la formació d'unes prolongacions dels pulmons, els sacs aeris, que s'inserten dins dels ossos i no només permeten una major reserva d'aire, sinó que, a més, donen més lleugeresa a l'estructura òssia. Aquesta capacitat pulmonar, juntament amb una major capacitat de batec del cor, són condicions necessàries per mantenir l'alta taxa metabòlica que requereix el moviment de vol i per compensar les pèrdues de calor.

Morfològicament també hi destaca la gran variabilitat que existeix entre les potes de les aus. Això és conseqüència de la gran capacitat d’ocupació evolutiva de diferents ambients que els ha permès el fet de volar, de manera que la longitud de les potes i la forma del peu estan en funció del lloc per on caminen, se subjecten o neden.

 

Les potes de les aus s’han adaptat a caminar de forma bípeda i, curiosament, el fèmur queda amagat sota el plomatge, tot i que el taló ha crescut fins al punt que sembla el genoll allò que en realitat és el turmell i fa la sensació que les potes de les aus es dobleguen a l’inrevés. Es tracta d’una altra adaptació destinada a desplaçar el centre de gravetat per tal de facilitar-los el vol.

El bec és un òrgan corni i buit – sense dentadura ni mandíbula- per tal de poder disminuir el pes i desplaçar el centre de gravetat al centre de l’animal. El pedrer, òrgan específic i exclusiu de les aus, fa les funcions de trituració dels aliments.

 

També el bec presenta una gran varietat morfològica i funcional, i això demostra la gran especialització de les aus en diferents règims alimentaris, una altra conseqüència de l’ocupació de diferents ambients amb fauna i flora pròpies.

 

Parlarem més endavant amb detall de les adaptacions específiques que presenten les potes, el bec i el coll de les aus aquàtiques en el capítol dedicat a l’ecologia de les aus.

Cal destacar la vista entre els òrgans dels sentits. Molt millor desenvolupada en les aus que en altres animals, atès que cap altre animal té una necessitat més gran que l'au durant el vol de tenir bona vista i ser capaç de veure a una gran distància. Augmenta l’agudesa visual, el camp visual (cap altre vertebrat té els ulls situats tan bé lateralment) i també la profunditat o sentit estereoscòpic, que permet tenir una precisió més gran a l’hora d’apreciar les distàncies. Així una àguila  pot localitzar la presa a més d’un quilòmetre d’altura, una becada pot veure tot el seu voltant sense girar el cap i els rapinyaires nocturns són capaços de veure i caçar de nit malgrat la falta de llum.

 

Més informació, en castellà, a http://www.focde.com/color_estand15.htm