Adaptació al desplaçament

L’adaptació més important d’un au per ocupar un hàbitat és aquella que li permet desplaçar-se amb més facilitat el ell per tal d’aconseguir l’aliment o poder trobar refugi. Quan millor es pugui moure millor adaptat estarà. Aquesta adaptació a moure’s afecta especialment a la morfologia de peus i potes.

El nivell de les aigües

En els ambients aquàtics el principal factor limitant per al desplaçament de les aus és el nivell de les aigües. En funció de aquest factor podem establir dos estratègies adaptatives:



1. Les aus nedadores, que poden ocupat tot tipus d’aigües però que prefereixen les aigües més fondes – riu, llacunes i badies – on tenen menys competidors ja que d’altres espècies no nedadores no poden ocupar.

 

La capacitat afegida de capbusssar-se serà una altre característica que donarà aventatge a algunes espècies que podràn alimentar-se al fons de l’aigua on d’altres no arribaran.

 

2. Les aus caminadores, que només poden ocupar aquelles aigües que no sobrepasen la longitud de les seves potes. És per aquest motiu que aquests ocells tenen com a característiques les potes – i també el coll – especialment llargs. Per això se les anomena aus camallargs.

 

Així donç, hi haurà una distribució dels hàbitats en funció de la llargària de les potes. A les aigües més fondes de la llacuna trobarem una única espècie, el flamenc. A les vores de la llacuna o en arrossars inundats podem trobar a més d’altres caminadors com els ardèids, i en les platges, salobrars i arrossars poc inundats trobarem els petits limícols.

  

En les aus caminadores (camallargs i limícoles) la llargària de les potes determina en nivell màxim a on es poden desplaçar

Peus i potes

Si la longitud de les potes és important per a les aus caminadores, també ho és la forma del peu, especialment en les aus nedadores:

 

Els limícoles i els ardèids tenen els dits llargs i nus pè poder caminar per damunt del fang o el terra.

 

Els ànecs i les gavines tenen una membrana entre els dits que els permet nedar i capbussar-se amb facilitat.



Algunes aus, com les fotges, tenen dits lobulats que els permet nedar i al mateix temps caminar amb comoditat entre la vegetació de les vores.



Hi ha casos, com l’arpella, en que la forma del peu amb urpes no respón tant a la seva capacitat de moure’s com si a la de poder subjectar i desgarrar a les preses que captura.

Cabussó sota l'aigua

Un altre cas particular d’adaptació és la posició de les potes respecte al cos en el cas de les aus nedadores.  Les que són capbussaires les tenen en posició més retrasada que les que no ho són. Això les permet moure’s sota l’aigua amb més facilitat. Així, per exemple, l’ànec xibec es capbussa del tot en aigües més fondes mentres que l’ànec coll-verd introdueix el cap i aixeca la cua per poder arribar a alimentar-se de le plantes aquàtiques en aigües poc fondes. Només quan es sent amenaçada es capaç de submergir-se totalment.

No hem fet esment dels ocells més petits que no arriben a tocar l’aigua, però que també tenen adaptacions als llocs on s’hi posen:

 

  • Les cueretes, terretoles i  piules tenen les potes més llargues i fortes per poder caminar pel terra en salobrars, sorrals o arrossars secs.

 

  • Les boscarles, mallerengues i mosquiters tenen les potes més fines i prènsils per poder subjectar-se a les tiges del canyissars, i rarament es posen al terra.