Adaptacions i competència

Dins d’una mateixa regió biogeogràfica les aus s’han anat especialitzant en l’ocupació i colonització dels diferents ambients que es troben, de manera que en l’actualitat podem asignar a cada espècie un tipus d’ambient determinat al qual s’ha adaptat preferentment: boscos prats, alta muntanya, conreus, ciutats, litorals o zones húmides.

 

Fins i tot, dins de cada ambient podem trobar que les aus s’especialitzen en trobar un  aliment diferent: unes s’alimenten de grà, unes altres d’insectes, de fruits, de peixos, ... Fins i tot, les que s’alimenten del mateix s’organitzen de manera que cada espècie ocupa un espai diferent, ho fa en un moment diferent o de diferent manera.

Per a especialitzar-se al diferents medis, les aus s'han adaptat a les respectives condicions i particularitats de cada medi. Es considera adaptació al procés evolutiu pel qual les diferents espècies són capaces de sobreviure en unes condicions ambientals determinades. Això fa que la morfologia i fisiologia d'un ocell tingui unes característiques favorables en el lloc on viu, així com el seu comportament sigui l'adecuat.

El coll verd realitza desplaçaments de nit per tal de trobar aliment

Aquesta especialització forma part d’un  pla predeterminat en la natura per evitar o disminuir la competència entre espècies, ja que aquesta comporta una situació inestable que acaba normalment en la reducció de població i finalment la desaparició d’una de les espècies a favor de l’altre.

 

S’anomena ninxol ecològic al paper o “ofici” que desenvolupa cada espècie dins d’un ecosistema. Si dos espècies mengen el mateix, al mateix lloc, de la mateixa manera i en la mateixa època de l’any, es diu que ocupen el mateix ninxol ecològic. A la llarga la competència per l’espai i el menjar farà que només hi hagui finalment una espècie que ocupi aquest ninxol.

 

En un ecosistema madur les espècies i le seves poblacions entren en equilibri entre elles, principalment per relacions tròfiques, i cada una ocupa un nínxol ecològic que difícilment serà ocupat per un altre espècie.

 

Le zones húmides i litorals són ecosistemes més fluctuants i inestables que d’altres, a causa de les ràpides variacions temporals o estacionals de les condicions ambientals (temperatura, salinitat, inundació, etc). Aquestes variacions s’acusen molt en los nivels tròfics inferiors i acaben afectant a nivells tròfics superiors ocupats en gran mesura per les aus.  Això explica la gran capacitat d’especialització i adaptació que tenen le aus aquàtiques en comparació a altres tipus d’aus, i també els fenòmens migratoris que són característics d’aquest tipus d’ocells.