Estacionalitat dels recursos alimentaris

Els ecosistemes aquàtics es caracteritzen per les fluctuacions dels seus factors ambientals en el temps. També es caracteritzen per tenir unes poblacions de productors primaris – fitoplàncton i macròfits submergits – que tenen també fluctuacions estacionals i elevades tases de renovació de la biomasa.

 

Per exemple, el fitoplàncton a les llacunes és més abundant a la primavera, quan la temperatura és òptima i els nutrients procedents dels arrossars també són elevats. Els macròfits del fons i el canyisar de les vores estàn formats per plantes estacionals que romanen a l’hivern en forma de rizomes subterranis en espera de la millora de les condicions.


Això afecta al següent estadi de la piràmide alimentària dels petits organismes consumidors – zooplàncton, insectes, mol·luscs – i indirectament a la resta d’organismes de la part superior de la piràmide com peixos i aus.

Xarxa tròfica d'una llacuna litoral

És per això, que les aus aquàtiques es tenen que adaptar a aquesta estacionalitat dels recursos alimentaris, modificant les seves dietes segons el recurs disponible en cada moment. Molts ànecs herbívors tenen una dieta més zoofaga a principis de primavera quan predominen els insectes i manquen encara els vegetals.

 

De fet, els moviments migratoris de les aus que es realitzen estacionalment, tenen un component tròfic, ja que és la manca d’aliment la que els obliga a marxar a altres llocs.


Moltes aus realizen viatges no estacionals diins d’un àrea més reduida en funció de les disponibilitats d’aliment, com és el cas del flamenc que marxen de llacunes que s’asequen en anys secs i van a d’altres dins de la zona del mediterrani occidental. Fins i tot realitzen desplaçament locals dins del Delta. A l’hivern es poden veure flamencs a l’Encanyissada, però quan arriba aigua dolça dels arrossars a la primavera, disminueix la salinitat i es modifica la fauna bentònica, marxen a altres llacunes més salades on encara troben els organismes més adequats per a la seva dieta.